Moltes són encara
les anàlisis que cal fer sobre els resultats del 1N. De la nit electoral, més
enllà dels resultats i les declaracions, destaco una preocupació (si més no
aparent) dels diferents líders polítics que en això sí, tots semblaven
coincidir. La participació.
Dimecres passat,
van acudir a votar el 56,77% dels 5.212.444 catalans amb dret a vot. Una
participació 5,77% inferior a la registrada en 2003, marcant el mínim històric
de les eleccions autonòmiques celebrades des del 1980 (en aquella ocasió,
dijous per cert, la participació va ser del 61,34%). Resulta difícil però,
destriar quines són les causes d’aquesta participació electoral; més encara,
diferenciar quina part de la davallada és deguda a la celebració en un festiu
entre setmana de les eleccions i quina, a la resta de motius, particularment conjunturals
i estructurals.
Des del punt de
vista institucional, sorprèn la interpretació de la normativa electoral que fa
Electoral Central de la manera més liberal possible, fins al punt de sorprendre
i tot als mateixos liberals polítics, entre els quals m’hi situo.
La participació política,
i la seva canalització institucional, és
un dels principals talons d’aquiles de les democràcies parlamentàries no
consensuals com la nostra. A tall de repàs, vinculo aquí un article sobre el
funcionament de les democràcies de consens (especialment
sistema político-social) i també sobre la perspectiva liberal aplicada a
la participació electoral.
Una de les
principals característiques (o virtuts) de la democràcia parlamentària, és que les
preferències dels ciutadans (enteses en forma de vot) es tradueixen a una
cambra que ostenta el poder legislatiu, amb una representació més o menys
proporcional als vots obtinguts i del consens en aquesta institució, sorgeix el
poder executiu, que estarà fortament interrelacionat i depenent del poder
legislatiu, on ambdós tindran capacitat per dissoldre’s l’un a l’altre. Aquest
sistema, basat en la transferència
parcial de la sobirania (a efectes pràctics) a una cambra que pretén imitar el
mosaic de preferències dels ciutadans, té en principi un clar element (si més
no afavoridor) del consens polític entre els diferents representants i en
definitiva, dels interessos dels electors que han composat la cambra.
Però aquest factor,
que els pares del parlamentarisme consideraven clau per afavorir (quan no
forçar) el consens, esdevé insuficient, quan no innecessari. Més enllà de les
dinàmiques pròpies del sistema electoral (que junt amb el sistema polític,
configuren amb igual importància el sistema de canalització institucional de
les preferències dels ciutadans d’un país), el consens a un Parlament, no
sempre és necessari i gairebé sempre, es només polític.
Més enllà del àmbit
estrictament polític (o parlamentari) però, existeix el consens? O dit d’altra
manera, és el consens entre els diputats i diputades a l’hora d’exercir la seva
tasca legislativa i fins i tot de govern representatiu del consens social?
En aquest sentit,
convé destacar un preocupant biaix que trobem a la pràctica totalitat dels
sistemes polítics (ara sí, siguin aquests presidencialistes o democràcies
parlamentàries): una fatal conjunció entre una més o menys acusat creixement de
l’abstenció amb el creixement de les formes
de participació política no convencionals, és a dir, les no regulades
(promogudes) des del punt de vista institucional. El lector ja haurà pogut
concloure que la suma d’ambdós elements resulta fatal per a la legitimitat dels
sistema.
En un proper
article, analitzaré els efectes sobre la legitimitat del sistema, així com les
noves formes de participació política i la seva relació amb l’abstenció.
[@more@]
